"EL NO-RES PERDURA SEMPRE" SORTIRÀ PUBLICAT AQUEST ANY!
El llibre que us deia en l'entrada anterior que havia compost amb els poemes per la meva filla, ha tingut la sort de guanyar un premi i serà editat aquest any 2021.
Després d'haver-lo acabat, el vaig enviar primer a un premi dels que diuen que ja estan "aparaulats", o que sempre guanyen els amics de l'editor que l'ha de treure, però jo no ho sabia. A continuació el vaig enviar a un premi que em va semblar més independent, convocat per l'Àrea de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Pollença. Es diu Premi Pollença de Poesia, era la desena edició i els llibres els publica El Gall editor, una petita editorial de Mallorca.
A principis de novembre em van trucar per donar-me la notícia. Per la Covid no s'ha pogut fer cap acte de lliurament ni res semblant. Potser quan surti el llibre, cap a l'estiu, si les circumstàncies ho permeten.
He d'agrair als membres del jurat, Marcel Riera Bou, Laia Martínez López i Antoni
Xumet Rosselló, als qui no conec, que trobessin que el llibre valia la pena. També m'he trobat molt a gust amb el seu comentari:
“El
llibre és una meditació sentida, però no sentimental” sobre la
pèrdua d’una filla estimada. Des de la premonició fins a
l’assumpció, El
no-res perdura sempredetalla
un procés ple de dolor “amb emoció i delicadesa”, en què la
ferida del temps només troba refugi en la música i les lectures
pautadespels
poemes.
En els dies del canvi d'any, vaig poder finalment concloure el llibre de què us parlava. Són els poemes motivats per la meva filla, els d'abans i els de després de la seva mort en 2010. He tardat, doncs, uns deu anys en donar-li forma (al llibre i al seu comiat tan imprevist). Hi ha la coincidència amb els deu anys que Ungaretti va tardar en lliurar el poema sobre la mort del seu fill Antonietto, Gridasti:Soffoco. Potser m'he deixat condicionar per això? El llibre es diu El no-res perdura sempre. Us copio aquí la justificació final que n'explica el sentit. Ara tinc el 2020 per mirar d'editar-lo.
Justificació:
la ferida
D'una
manera constant, efectivament, la "ferida" és, en Celan,
no pas un traumatisme del qual s'espera la reparació, sinó una
nafra constantment revifada, sustentada i mantinguda, perquè és la
condició de la memòria.
A.
Pons i
W. Wögerbauer: «Alcools»,
dins La lecture insistante. Autour de Jean
Bollack. Paris, 2011. (Extret de Cristall d'alè, Alabatre
57, Labreu Eds. p. 235)
Lector
desconegut que has triat d'endinsar-te
en aquest llibre: has de saber que la segona part del poema «Projecte
de vida», que comença La
meva dolça, pobre filla,/ que
també haurà de morir,ja
tancava, en versió castellana, el meu últim
llibre l’any 2007, La
Vida Original. Tres
anys després de la seva publicació, al principi de l’estiu de
2010, vaig perdre, efectivament, la meva filla Maria en la flor de la
vida, com se sol dir, amb només catorze anys, quatre mesos i deu
dies. La
vaig perdre d’una forma inesperada i imprevisible, ofegada en una
petita piscina familiar, de tal manera que cap dels que
l’acompanyàvem aquell
dia hem
arribat encara a comprendre com va poder succeir. Nadie
me dijo –por eso te perdí– que tu ibas por las últimas terrazas
de la risa, havia escrit el poeta molt de temps abans.
Aquesta
desgràcia ha canviat, òbviament, el sentit de la meva vida. M'ha
fet modificar moltes de les meves percepcions anteriors, sense
arribar, per altra banda, a ensenyar-me res ni a fer-me entendre
millor res, més enllà de sentir un intensíssim dolor que m'ha
d'acompanyar fins al dia de la meva pròpia mort. Si de cas
–mirant-ho pel costat bo– aquest dolor m'atansa una mica més a
la condició de tots els que pateixen i han patit en aquest món
nostre. És des d’aquest angle que he trobat legítim –no sense
haver-ne tingut primer molts dubtes– el recurs a la citació de
Paul Celan i a l’exegesi que en fa Arnau Pons: la ferida, revifada
constantment, és –també per a mi– la condició indispensable de
la memòria.
Els
poemes aquí reunits –alguns apareguts a les publicacions de Papers
de Versàlia, però la majoria inèdits– corresponen doncs a aquest
període de la meva vida. Han estat escrits entre 2003 i 2019. Els he
anat disposant aproximadament en ordre cronològic: els primers són
dels anys que encara vaig poder compartir amb ella i després ja
venen els que donen compte de la pèrdua, escrits després d’un
parèntesi d’impotència que em va durar si fa no fa un any. El pla
inicial era que el llibre tingués tres parts, però la dificultat
d’escriure’n ha anat perllongant el temps de redacció, de manera
que hem arribat gairebé al desè aniversari fins que no he pogut
concloure’l. Això m’ha obligat a estructurar-lo en cinc
seccions, per ser fidel al pla inicial i a l’ordre cronològic, i
hi ha hagut prou temps perquè altres motius i circumstàncies es
barregin amb el motiu primordial.
Els
noms escollits per a les tres primeres seccions (Bach, Mozart i
Beethoven) tenen l’origen en una petita broma que sovint ens fèiem
amb la meva filla: repetir, en situacions diverses que requerien tres
parts o tres components, una troballa enginyosa sobre els tres músics
que jo havia escoltat o llegit no sé on. Que la música de Bach és
quan Déu parla als homes, la de Mozart són els àngels cantant, i
la de Beethoven –la que la meva filla deia que preferia els últims
mesos de la seva vida, encara que llavors no ho sabéssim– és la
veu dels homes quan clamen Déu. Per a la secció quarta i cinquena
he triat dos termes musicals que m’han semblat coherents amb la
intenció i amb els continguts.
Ja han passat vuit anys. Escolto de fons Arvo Pärt. Potser ja va sent hora que torni a escriure aquí, després del cop que sempre dura.
Tinc la feina per sobreviure(-la), la feina d'escriure un llibre amb els poemes que li he anat fent, els d'abans i els de després.
Com ara aquest?
SUITE DE MAIG PER LA MARIA I Demà tornarem a ser tots amb tu Al pati de l'Aliança. Ta mare ha escrit un llibre Perquè puguem retrobar-te. El meu – vull que parli amb tu també Però encara es farà esperar: Trobar les paraules justes Se'm fa una feina difícil – Desconec el teu idioma d'ara. 24.5.18 (a la nit) II Bon dia – el meu solet Ens costa molt despertar-nos Avui no hem dormit gens bé: Els nervis i un mosquit – Era el teu missatger? El teu poema d’anit M’ha tornat la sang als ulls – I les llàgrimes també han brotat Com si fossin flors i focs De festa al cel – entre ells Els trons, el vent i el cant dels ocells – Les teves noves paraules. 25.5.18(al matí) III Ja som tornats a la calma del llit. El dia viscut ha quedat enrere. Disposats som a una nova vida Que alimenta cada nit el nostre son Amb les imatges d’un futur sabut I les petjades del passat volgut. Tot allò que titllàrem d’impossible Reviurà en el fons del nostre somni. Nodrirà d’esperances disconformes La desvetlla de veus inadaptades. Un sol mot sortit de la teva boca Ens desfarà els pensaments més sòlids En incertesa d’arenes somnàmbules. 25-5-18 (a la nit) IV Si tu vols – Si tu vols – Sil·labeja la llum Omplint del seu licor Els meus dos ulls– Et don un matí nou Et don un dia nou – Només depèn de tu. Torna a mirar el món Com si el primer dia Fos de la seva vida I com si l’hexasíl·lab Plantés el seu somriure Entre totes les coses. 26-5-18 (al matí)
Ja està: s'acaba aquest hivern que ens ha deixat encara algun caliu per escalfar-nos. Mai sabem què dura el que dura. Aviat arribarà la cruel primavera per a regirar-nos.
“el dolor del hombre al experimentar un placer consiste en ver inmediatamente los límites de su extensión, que el hombre no excesivamente profundo percibe sólo de cerca.” Leopardi: Zibaldone,169-170
Contra els núvols plomissos, ocells en ordre tacaven la foscor del cel de la postal del balneari alemany.
Somiant des d’aquella torre de Pablo Alcover – a sota hi niaven els tres moixons més poliglots –, una selva negra ens prometia la llum dels cors desconeguts –abans de mil nou-cents setanta-cinc.
En el quartet, darrere de la porta camuflada amb un mirall de cos, apilades fins al sostre, les revistes de fotos vessaven de lexemes guturals.
A la blanor dels seus turons, farcits de crema i coberts de sucre en pols, el meu esperit hi cercava paradisos harmònics de cantata.
Els ocells en ordre, les columnes corínties i el rellotge clavat a les dotze: un canell massa prim per al braç del gitano.
Aquest vespre, a Terrassa, li han atorgat el premi Agustí Bartra al nostre amic Josep Maria Ripoll.
Deu haver estat - per unanimitat - un error?
Nosaltres no preteníem ser una estrella - només en som pols - ni canviar el món.
Josep Maria, no he pogut venir, però he pensat molt en tu aquesta tarda.
Ara passen un documental sobre Leonard Cohen a la tele. Suzanne. I encara ens preparem pel combat.
T'escric aquí tres poemes per a tu: primer un de meu - el de la rèplica - i després un parell, en castellà, d'en Sergi Gros, del seu llibre Las rendiciones.
Cal explicar-ho. Sempre calen les explicacions. Les explicacions són sempre a posteriori. Aquest casal, el trobava en el meu camí de cada dia, quan anava o tornava de portar la filla a l'escola. La setmana passada el van enderrocar. Jo no n'era el propietari, però igualment me l'han robat. Els lladres.
Entreteniment de diumenge: repassar diaris vells, de la pila de la taula del pati. 7.6.06 Si un llegeix Pedro Schwartz a La Vanguardia amb el diari cap per avall, ho arriba a entendre tot molt millor: és el món al revés.
Al pati de l'Aliança.
per berenar junts.
