Josep Germà

Sí, encara hi sóc, encara que no ho sembli.
Aquest estiu he anat de vacances a una illa i ara ja torno a treballar. També torno a escriure:

Berta,

avui que et trobo casualment

amb el teu somriure franc i els ulls oberts

–a la pàgina de fotos del diari

on pengen els nadons cada setmana –,

penso novament en tu

i en aquell amor d’aula – general,

gratuït i transitori –

que volíem escampar

–sempre vells adolescents –

amb paraules i escriptures corregides.

Uma es dirà la teva segona filla

i, ara que ja vaig tan perdut,

tan definitivament perdut del tot,

em queda encara el dubte si també

no m’hauré equivocat amb tu

–com ho faig sempre.