15.11.09
A la figuera de la casa del carrer Esteve Renom, tres dies abans que la tallessin (però ja rebrota):
Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.
T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel·lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.
Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.
La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.
# posted by Josep Germà : 12:21 a. m.
