9.1.21

"EL NO-RES PERDURA SEMPRE" SORTIRÀ PUBLICAT AQUEST ANY!

El llibre que us deia en l'entrada anterior que havia compost amb els poemes per la meva filla, ha tingut la sort de guanyar un premi i serà editat aquest any 2021.

Després d'haver-lo acabat, el vaig enviar primer a un premi dels que diuen que ja estan "aparaulats", o que sempre guanyen els amics de l'editor que l'ha de treure, però jo no ho sabia. A continuació el vaig enviar a un premi que em va semblar més independent, convocat per l'Àrea de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Pollença. Es diu Premi Pollença de Poesia, era la desena edició i els llibres els publica El Gall editor, una petita editorial de Mallorca.

A principis de novembre em van trucar per donar-me la notícia. Per la Covid no s'ha pogut fer cap acte de lliurament ni res semblant. Potser quan surti el llibre, cap a l'estiu, si les circumstàncies ho permeten.

He d'agrair als membres del jurat, Marcel Riera Bou, Laia Martínez López i Antoni Xumet Rosselló, als qui no conec, que trobessin que el llibre valia la pena. També m'he trobat molt a gust amb el seu comentari:

El llibre és una meditació sentida, però no sentimental” sobre la pèrdua d’una filla estimada. Des de la premonició fins a l’assumpció, El no-res perdura sempre detalla un procés ple de dolor “amb emoció i delicadesa”, en què la ferida del temps només troba refugi en la música i les lectures pautades pels poemes.

La notícia en premsa: diari Ara Balears i Diario de Mallorca.
Entrevista a Ràdio Pollença (13-XI-2020) amb motiu del premi (mp3 18,8 MB).


29.2.20

JA EL TINC ACABAT

En els dies del canvi d'any, vaig poder finalment concloure el llibre de què us parlava. Són els poemes motivats per la meva filla, els d'abans i els de després de la seva mort en 2010. He tardat, doncs, uns deu anys en donar-li forma (al llibre i al seu comiat tan imprevist). Hi ha la coincidència amb els deu anys que Ungaretti va tardar en lliurar el poema sobre la mort del seu fill Antonietto, Gridasti:Soffoco. Potser m'he deixat condicionar per això?
El llibre es diu El no-res perdura sempre.
Us copio aquí la justificació final que n'explica el sentit. Ara tinc el 2020 per mirar d'editar-lo.


Justificació: la ferida



D'una manera constant, efectivament, la "ferida" és, en Celan, no pas un traumatisme del qual s'espera la reparació, sinó una nafra constantment revifada, sustentada i mantinguda, perquè és la condició de la memòria.

A. Pons i W. Wögerbauer: «Alcools», dins La lecture insistante. Autour de Jean Bollack. Paris, 2011. (Extret de Cristall d'alè, Alabatre 57, Labreu Eds. p. 235)


Lector desconegut que has triat d'endinsar-te en aquest llibre: has de saber que la segona part del poema «Projecte de vida», que comença La meva dolça, pobre filla,/ que també haurà de morir, ja tancava, en versió castellana, el meu últim llibre l’any 2007, La Vida Original. Tres anys després de la seva publicació, al principi de l’estiu de 2010, vaig perdre, efectivament, la meva filla Maria en la flor de la vida, com se sol dir, amb només catorze anys, quatre mesos i deu dies. La vaig perdre d’una forma inesperada i imprevisible, ofegada en una petita piscina familiar, de tal manera que cap dels que l’acompanyàvem aquell dia hem arribat encara a comprendre com va poder succeir. Nadie me dijo –por eso te perdí– que tu ibas por las últimas terrazas de la risa, havia escrit el poeta molt de temps abans.

Aquesta desgràcia ha canviat, òbviament, el sentit de la meva vida. M'ha fet modificar moltes de les meves percepcions anteriors, sense arribar, per altra banda, a ensenyar-me res ni a fer-me entendre millor res, més enllà de sentir un intensíssim dolor que m'ha d'acompanyar fins al dia de la meva pròpia mort. Si de cas –mirant-ho pel costat bo– aquest dolor m'atansa una mica més a la condició de tots els que pateixen i han patit en aquest món nostre. És des d’aquest angle que he trobat legítim –no sense haver-ne tingut primer molts dubtes– el recurs a la citació de Paul Celan i a l’exegesi que en fa Arnau Pons: la ferida, revifada constantment, és –també per a mi– la condició indispensable de la memòria.

Els poemes aquí reunits –alguns apareguts a les publicacions de Papers de Versàlia, però la majoria inèdits– corresponen doncs a aquest període de la meva vida. Han estat escrits entre 2003 i 2019. Els he anat disposant aproximadament en ordre cronològic: els primers són dels anys que encara vaig poder compartir amb ella i després ja venen els que donen compte de la pèrdua, escrits després d’un parèntesi d’impotència que em va durar si fa no fa un any. El pla inicial era que el llibre tingués tres parts, però la dificultat d’escriure’n ha anat perllongant el temps de redacció, de manera que hem arribat gairebé al desè aniversari fins que no he pogut concloure’l. Això m’ha obligat a estructurar-lo en cinc seccions, per ser fidel al pla inicial i a l’ordre cronològic, i hi ha hagut prou temps perquè altres motius i circumstàncies es barregin amb el motiu primordial.

Els noms escollits per a les tres primeres seccions (Bach, Mozart i Beethoven) tenen l’origen en una petita broma que sovint ens fèiem amb la meva filla: repetir, en situacions diverses que requerien tres parts o tres components, una troballa enginyosa sobre els tres músics que jo havia escoltat o llegit no sé on. Que la música de Bach és quan Déu parla als homes, la de Mozart són els àngels cantant, i la de Beethoven –la que la meva filla deia que preferia els últims mesos de la seva vida, encara que llavors no ho sabéssim– és la veu dels homes quan clamen Déu. Per a la secció quarta i cinquena he triat dos termes musicals que m’han semblat coherents amb la intenció i amb els continguts.


15.11.18

JA HAN PASSAT VUIT ANYS

Ja han passat vuit anys. Escolto de fons Arvo Pärt. Potser ja va sent hora que torni a escriure aquí, després del cop que sempre dura. Tinc la feina per sobreviure(-la), la feina d'escriure un llibre amb els poemes que li he anat fent, els d'abans i els de després. Com ara aquest?

SUITE DE MAIG PER LA MARIA

 I
 Demà tornarem a ser tots amb tu
Al pati de l'Aliança.
Ta mare ha escrit un llibre
Perquè puguem retrobar-te.
El meu – vull que parli amb tu també
Però encara es farà esperar:
Trobar les paraules justes
Se'm fa una feina difícil
 – Desconec el teu idioma d'ara.
24.5.18 (a la nit) 

 II
Bon dia – el meu solet
Ens costa molt despertar-nos
Avui no hem dormit gens bé:
Els nervis i un mosquit
– Era el teu missatger?

El teu poema d’anit
M’ha tornat la sang als ulls
 – I les llàgrimes també han brotat
Com si fossin flors i focs
De festa al cel – entre ells
Els trons, el vent i el cant dels ocells
– Les teves noves paraules.
25.5.18(al matí)

 III
Ja som tornats a la calma del llit.
El dia viscut ha quedat enrere.
Disposats som a una nova vida
Que alimenta cada nit el nostre son
Amb les imatges d’un futur sabut
I les petjades del passat volgut.
Tot allò que titllàrem d’impossible
Reviurà en el fons del nostre somni.
Nodrirà d’esperances disconformes
La desvetlla de veus inadaptades.
Un sol mot sortit de la teva boca
Ens desfarà els pensaments més sòlids
En incertesa d’arenes somnàmbules.
25-5-18 (a la nit) 

IV
Si tu vols – Si tu vols
– Sil·labeja la llum
Omplint del seu licor
Els meus dos ulls–
Et don un matí nou
Et don un dia nou
 – Només depèn de tu.
Torna a mirar el món
Com si el primer dia
Fos de la seva vida
I com si l’hexasíl·lab
Plantés el seu somriure
Entre totes les coses.
26-5-18 (al matí)

21.3.10


Ja està:  s'acaba aquest hivern que ens ha deixat encara algun caliu per escalfar-nos. Mai sabem què dura el que dura. Aviat arribarà la cruel primavera per a regirar-nos.

“el dolor del hombre al experimentar un placer consiste en ver inmediatamente los límites de su extensión, que el hombre no excesivamente profundo percibe sólo de cerca.” 
                                                                                                            Leopardi: Zibaldone,169-170

Proustiana
 
El sol caient,
però encara sostingut per les mirades,
daurant totes les coses,
un llibre a la mà –Combray–
i el meu voler sense cap més
preocupació que anar a trobar-te
per berenar junts.
És perquè hi són aquests moments
en què coneixes la felicitat,
que després et pots sentir tan durament
infeliç, tan sensible a la pèrdua
com el nen Marcel quan temia
–tant o més que desitjava–                        
que arribés l’hora del petó nocturn.
És el plaer allò que ens provoca més dolor,
no pas la seva absència.
Si no existissin aquests instants de plenitud,
el costum ens curaria el patiment,
com l’anestesista ens adorm
quan ens amputen un braç.  
16.3.10
                      Núvol sobre el Camp d'Aviació 

15.11.09


A la figuera de la casa del carrer Esteve Renom, tres dies abans que la tallessin (però ja rebrota):



Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.
T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel·lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.
Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.
La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.

3.7.09


                                                      


Platja d'Argelers

És tot un error.
De debò,
per què sóc aquí?
Per esperar que es consumeixi
l’ordre natural de les coses:
que morin els pares
i la filla es faci gran.
Un tros de mi seguirà vivint
i en la seva memòria
perdurarà un amor maldestre
com aquest meu.
És un error mortal
fer-se cap pregunta així.
De l’error raja la meva suor
i l’home segueix sempre
plorant pel sexe.

22.5.09




Un poema fet fa pocs mesos, i encara dura.

ELS OCELLS DE BADEN-BADEN


Contra els núvols plomissos, ocells en ordre
tacaven la foscor del cel de la postal
del balneari alemany.

Somiant des d’aquella torre
de Pablo Alcover – a sota hi niaven
els tres moixons més poliglots –,
una selva negra ens prometia la llum
dels cors desconeguts
–abans de mil nou-cents setanta-cinc.

En el quartet, darrere de la porta
camuflada amb un mirall de cos,
apilades fins al sostre, les revistes de fotos
vessaven de lexemes guturals.

A la blanor dels seus turons,
farcits de crema i coberts de sucre en pols,
el meu esperit hi cercava
paradisos harmònics de cantata.

Els ocells en ordre, les columnes corínties
i el rellotge clavat a les dotze:
un canell massa prim per al braç del gitano.

7.11.08


Aquest vespre, a Terrassa, li han atorgat el premi Agustí Bartra al nostre amic Josep Maria Ripoll.
Deu haver estat - per unanimitat - un error?
Nosaltres no preteníem ser una estrella - només en som pols - ni canviar el món.
Josep Maria, no he pogut venir, però he pensat molt en tu aquesta tarda.
Ara passen un documental sobre Leonard Cohen a la tele. Suzanne. I encara ens preparem pel combat.
T'escric aquí tres poemes per a tu: primer un de meu - el de la rèplica - i després un parell, en castellà, d'en Sergi Gros, del seu llibre Las rendiciones.

(A la manera d'en Josep Maria)


Si dic que el mes de maig és com la vida

-variable, càlid, fresc, imprevisible-

comparo dos conceptes allunyats

però prou fàcilment relacionables.

Posem, però, que dic que tots els dies

són la mort que ens estreny i, doncs, que viure

és aprendre a morir: vet aquí un tòpic

basat en una paradoxa tan

sols aparent. I ara és quan dic: morir

no és més que viure cada dia; canvi

en l’ordre de la frase i, sobretot,

augment d’intensitat. La paradoxa

espanta de tan òbvia; no és la mort

el no-res que es fermenta als cementiris,

el podrimer que nodreix el terreny;

la descomposició de cada dia

ja anuncia la tomba mig oberta,

el futur és present i el passat viu

només de les ficcions que en construïm.

Vet aquí on em conduirà el poema:

si el mes de maig, imprevisible, és vida,

també tot ell, variable, vol dir mort.


LIBRO

Escribid un libro

que no tenga márgenes

en los que acabar

siendo reescrito.



HUESOS

Se nos concedieron

tiempos de bonanza

para limitar

nuestros cementerios

con empalizadas.

Se nos concedieron

tiempos de bonanza

para juntar huesos.



24.10.08














Sí, encara hi sóc, encara que no ho sembli.
Aquest estiu he anat de vacances a una illa i ara ja torno a treballar. També torno a escriure:

Berta,

avui que et trobo casualment

amb el teu somriure franc i els ulls oberts

–a la pàgina de fotos del diari

on pengen els nadons cada setmana –,

penso novament en tu

i en aquell amor d’aula – general,

gratuït i transitori –

que volíem escampar

–sempre vells adolescents –

amb paraules i escriptures corregides.

Uma es dirà la teva segona filla

i, ara que ja vaig tan perdut,

tan definitivament perdut del tot,

em queda encara el dubte si també

no m’hauré equivocat amb tu

–com ho faig sempre.



5.7.08

Segueixo existint?

27.9.06



Es pot dir que ja he tornat de vacances?
Però el desastre continua i va a més.
Ara ja té aquest aspecte.


22.6.06

Cal explicar-ho. Sempre calen les explicacions. Les explicacions són sempre a posteriori. Aquest casal, el trobava en el meu camí de cada dia, quan anava o tornava de portar la filla a l'escola. La setmana passada el van enderrocar. Jo no n'era el propietari, però igualment me l'han robat. Els lladres.

21.6.06




Era així! Ningú no hi podria viure!

19.6.06




Ja no hi és!
N'estic aprenent. Sóc lent.

18.6.06

Entreteniment de diumenge: repassar diaris vells, de la pila de la taula del pati.
7.6.06
Si un llegeix Pedro Schwartz a La Vanguardia amb el diari cap per avall, ho arriba a entendre tot molt millor: és el món al revés.

Avui començo. Pot haver-hi algú que encara cregui que el subtítol triat per al bloc és contradictori?

This page is powered by Blogger. Isn't yours?