29.2.20
JA EL TINC ACABAT
En els dies del canvi d'any, vaig poder finalment concloure el llibre de què us parlava. Són els poemes motivats per la meva filla, els d'abans i els de després de la seva mort en 2010. He tardat, doncs, uns deu anys en donar-li forma (al llibre i al seu comiat tan imprevist). Hi ha la coincidència amb els deu anys que Ungaretti va tardar en lliurar el poema sobre la mort del seu fill Antonietto, Gridasti:Soffoco. Potser m'he deixat condicionar per això?
El llibre es diu El no-res perdura sempre.
Us copio aquí la justificació final que n'explica el sentit. Ara tinc el 2020 per mirar d'editar-lo.
El llibre es diu El no-res perdura sempre.
Us copio aquí la justificació final que n'explica el sentit. Ara tinc el 2020 per mirar d'editar-lo.
Justificació:
la ferida
D'una
manera constant, efectivament, la "ferida" és, en Celan,
no pas un traumatisme del qual s'espera la reparació, sinó una
nafra constantment revifada, sustentada i mantinguda, perquè és la
condició de la memòria.
A.
Pons i
W. Wögerbauer: «Alcools»,
dins La lecture insistante. Autour de Jean
Bollack. Paris, 2011. (Extret de Cristall d'alè, Alabatre
57, Labreu Eds. p. 235)
Lector
desconegut que has triat d'endinsar-te
en aquest llibre: has de saber que la segona part del poema «Projecte
de vida», que comença La
meva dolça, pobre filla,/ que
també haurà de morir,
ja
tancava, en versió castellana, el meu últim
llibre l’any 2007, La
Vida Original. Tres
anys després de la seva publicació, al principi de l’estiu de
2010, vaig perdre, efectivament, la meva filla Maria en la flor de la
vida, com se sol dir, amb només catorze anys, quatre mesos i deu
dies. La
vaig perdre d’una forma inesperada i imprevisible, ofegada en una
petita piscina familiar, de tal manera que cap dels que
l’acompanyàvem aquell
dia hem
arribat encara a comprendre com va poder succeir. Nadie
me dijo –por eso te perdí– que tu ibas por las últimas terrazas
de la risa, havia escrit el poeta molt de temps abans.
Aquesta
desgràcia ha canviat, òbviament, el sentit de la meva vida. M'ha
fet modificar moltes de les meves percepcions anteriors, sense
arribar, per altra banda, a ensenyar-me res ni a fer-me entendre
millor res, més enllà de sentir un intensíssim dolor que m'ha
d'acompanyar fins al dia de la meva pròpia mort. Si de cas
–mirant-ho pel costat bo– aquest dolor m'atansa una mica més a
la condició de tots els que pateixen i han patit en aquest món
nostre. És des d’aquest angle que he trobat legítim –no sense
haver-ne tingut primer molts dubtes– el recurs a la citació de
Paul Celan i a l’exegesi que en fa Arnau Pons: la ferida, revifada
constantment, és –també per a mi– la condició indispensable de
la memòria.
Els
poemes aquí reunits –alguns apareguts a les publicacions de Papers
de Versàlia, però la majoria inèdits– corresponen doncs a aquest
període de la meva vida. Han estat escrits entre 2003 i 2019. Els he
anat disposant aproximadament en ordre cronològic: els primers són
dels anys que encara vaig poder compartir amb ella i després ja
venen els que donen compte de la pèrdua, escrits després d’un
parèntesi d’impotència que em va durar si fa no fa un any. El pla
inicial era que el llibre tingués tres parts, però la dificultat
d’escriure’n ha anat perllongant el temps de redacció, de manera
que hem arribat gairebé al desè aniversari fins que no he pogut
concloure’l. Això m’ha obligat a estructurar-lo en cinc
seccions, per ser fidel al pla inicial i a l’ordre cronològic, i
hi ha hagut prou temps perquè altres motius i circumstàncies es
barregin amb el motiu primordial.
Els
noms escollits per a les tres primeres seccions (Bach, Mozart i
Beethoven) tenen l’origen en una petita broma que sovint ens fèiem
amb la meva filla: repetir, en situacions diverses que requerien tres
parts o tres components, una troballa enginyosa sobre els tres músics
que jo havia escoltat o llegit no sé on. Que la música de Bach és
quan Déu parla als homes, la de Mozart són els àngels cantant, i
la de Beethoven –la que la meva filla deia que preferia els últims
mesos de la seva vida, encara que llavors no ho sabéssim– és la
veu dels homes quan clamen Déu. Per a la secció quarta i cinquena
he triat dos termes musicals que m’han semblat coherents amb la
intenció i amb els continguts.